Trilogia del paisatge

Joan Ferrer es deixa amarar del paisatge però no el copia. No el veureu mai plantant el cavallet enmig d’un prat o dalt d’una muntanya. La pintura a plain air no li interessa. Com a molt —en comptades ocasions— pot prendre algun apunt a llapis per recordar amb fidelitat les estructures d’una soca vella o l’esquelet d’un paisatge trobat. El seu paisatge predilecte és sempre el paisatge de Berga però, realment, el paisatge dels seus quadres és el paisatge interior de Joan Ferrer. La seva pintura és la prova clara que confirma que les coses més personals, més íntimes, més locals, són alhora les més universals. Dit d’una altra manera, els paisatges de Joan Ferrer (personals, sense rèplica en el món real), són alhora els paisatges de Berga i tots els paisatges. Víctor Hugo ho va dir bé: Quand le poète parle de lui, il parle aussi de tous les hommes.

El paisatge sublimat

El paisatge assimilat

El paisatge transgredit

El paisatge sublimat

L’escorça d’un arbre és aspra i dura com la terra del berguedà, com la superfície dels quadres de Joan Ferrer. Sensible a tota expressió de bellesa, el pintor va trobar en aquestes textures i en els ritmes de les branques dels arbres, una expressió més de la seva terra i del seu caràcter. Un cop més, defuig de tot virtuosisme fàcil, de qualsevol lluïment innecessari, del barroquisme del principiant. Els arbres de Joan Ferrer els entenem com un camí cap al paisatge, una aproximació a la unitat que conforma un territori. Més que un arbre terrenal semblen l’esquema primigeni de l’arbre, la seva remota formulació en la Ment creadora. Ferrer s’endinsa en les rugositats, en el paisatge de l’escorça, a l’idea primigènia de l’arbre. L’arbre, un dels elements creadors del paisatge, es converteix, en sí mateix, en un autèntic paisatge.

El paisatge assimilat

Qualsevol acció és projecció. Per descomptat, ens projectem en tot acte de creació. Però també en observar un paisatge ens hi projectem i no cal dir que en pintar un paisatge ens hi projectem doblement. Joan Ferrer té una veu greu, rotunda, exacta. En parlar, tot pren caires de certesa, de veracitat, de concreció. Utilitza un llenguatge clar, fàcil, proper, però precís. Té la precisió del pagès que coneix el nom de cada arbre, que reconeix les pedres del seu camp. Joan Ferrer estima el seu món pictòric perquè és expressió del seu propi paisatge. El seu paisatge és dins i fora del seu jo. També la seva pintura és precisa, exacta, dóna el nom de cada cosa. Joan Ferrer ha assimilat el paisatge. No hi ha fronteres entre el territori i el jo.

El paisatge transgredit

L’any 1994 un incendi afecta greument el berguedà. Ferit, carregat de ràbia, Joan Ferrer dona dona un gir de 180 graus a la seva pintura. És, en tots els aspectes, un alliberament. La superfície dels quadres s’eixampla. Des d’aleshores hi introdueix altres elements: paper, corda...i actua agressivament sobre la tela amb l’espàtula, rascant, creant textura. S’aproxima a les idees dels expressionistes americans, les de Pollock i Motherwell, a l’action painting. Passa de l’observació a l’acció. La temàtica segueix sent la mateixa però el fons és un altre. Sí, encara s’hi poden identificar interiors i paisatges, però ara ja no és només una exaltació del paisatge. Les normes establertes ja no són vàlides, cal despertar de la letargia dels dies, cal transgredir el món, transgredir el paisatge, per renéixer amb nova força.

Del paisatge a la taca

Del paisatge a la taca, de la reflexió a l’acció, de la contenció a l’expressió. Podríem definir d’aquesta manera l’obra més recent de Joan Ferrer. Una obra que no és només fi sinó que és procés. Arribat a la vellesa, Joan Ferrer viu una segona joventut pictòrica. S’ha lliurat a la taca, a la forma, al color i a la línia, deslliurant-se del significat i el límit. I ho fa d’una manera valenta, gairebé agressiva, amarada d’una passió irrefrenable. La composició, tan important en tota la seva obra primera, segueix sent essencial en aquesta darrera etapa. La seva pintura que durant anys s’ha vist limitada a uns pocs colors i a una paleta més aviat fosca, pren ara un caire molt més viu i valent. Ara els contrastos prenen el protagonisme: blancs, vermells, negres i grocs, blaus, ocres i sienes... Joan Ferrer experimenta, arrisca, prova, rectifica, rasca, pinta, tapa, enganxa... Sense cotilles, s’ha alliberat d’uns límits que semblaven infranquejables.