Parli la llum! Quan el vers toca el traç de Joan Ferrer és una experiència immersiva creada a manera de passeig literari entre les obres que conformen les sales del paisatge de l’exposició antològica. Es tracta d’un espectacle que combina una narració, conduïda per l’actor Miquel Gelabert, amb un muntatge de llums dut a terme per Marga Vicens. Un viatge introspectiu als espais pictòrics de Joan Ferrer.

Joan Ernest Castells

En la creació dels sons i músiques que conformen, amb les llums de Marga Vicens i les paraules de Maties Salom i tants i tants poetes, aquesta experiència immersiva per un recorregut dins l’obra de Joan Ferrer, va ser imprescindible anar a l’arrel del projecte. La seva és una pintura magnífica, enorme, com un gran arbre al qual acudim cercant recer quan les grans incògnites humanes no troben resposta en el primer terme personal. Preguntes que requereixen perspectiva, la necessària llunyania del món per endinsar-nos dins aquell altre món. El del reialme de la natura en la seva màxima exuberància.

Així, pujats a Err amb Maties, la conversa amb Joan Ferrer és com escoltar veritats que ens porta el vent, que requereixen silenci interior per poder ser escoltades i, ai las, si no pares atenció ja han fuit. Aquestes, però, ja són dins un mateix i és en el caminar pel bosc on els arbres, les pedres, la terra, els éssers màgics que hi són i no veim, ens despertaran les respostes.

La tria de músiques ha seguit, en certa manera, allò que primer li ve al cap al pintor. Els quartets de corda de Beethoven, flamenc, Jazz! exclamà Ferrer quan li vaig preguntar.

Però, com copsar l’emoció que ens eixampla el pit en aquest caminar, pel bosc, per la vida? L’inici, amb l’orquestra que afina, és la convidada. El llindar que obre el camí als inicis de la seva pintura i amb ella la influència dels grans mestres i al quartet de corda de Beethoven.

A “Vent entre les branques”, vaig pensar en el passeig solitari, aquell caminar en el que res es recerca i sols ens anam meravellant amb el que hi anam trobant, potser tresors efímers, potser calma i serenitat i a la vegada plenitud. Notes pedal a ritme de cor amb accents tradicionalistes que van des dels boscos del Berguedà fins a molt més enllà del Pirineu, enfilant amb danses d’antigor. Músiques que, com l’obra i essència de Joan Ferrer no coneixen de fronteres i fan del fet local, una creació universal. Per mi, impossible dissociar aquestes melodies dels meus passejos per les faldes del Castell d’Alaró, de s’Alcadena, amb un amor tan gran com patir ens pot oferir el destí.

El drama, els grans incendis, la destrucció d’aquesta casa-terra que ens acull, ha de ser, musicalment, molt més propera. El seu gust pel flamenc, troba aquí una buleria que alleugereix l’efecte de la destrucció, atorgant el pes específic de la ràbia, de la desolació, en la paraula del narrador, i dels poemes. A l’angoixa de les sirenes, dels avisos policials, del terror dels helicòpters, de les cròniques radiofòniques.

Després, “A la casa, estimat”, és un divertiment en clau de jazz, senzill i refrescant, per posar color a les paraules de Joan Ferrer. Com els ocellets que van i venen, fan unes notes aquí i allà als bosquets comunals propers a Biniamar. L’aire fresc de renovació, el fènix artístic que reneix del foc i ara expressa des d’una llibertat desencadenada.

El tram final s’inicia, per mi, al poema “Feina de vell” de Joan Vinyoli, on els darrers versos ens diuen:

«…somnis, heu fugit.

Palpo la roca i l’arbre i m’hi recolzo.

És hora ja de tornar a casa.

Vell, duc a la mà la pedra del poema»

Un final de trajecte, potser sols de capítol, un arreplegar amb el viscut, la tornada a casa. En parlam durant el procés creatiu. La referència a aquest caminar, al tornar a la casa m’evoca ràpidament el “Jo no camino” de Laia Noguera i s’obra la màgia d’aquell ‘pols ets i en pols et convertiràs’ i m’adon que jo també entenc, puc entendre la vida, la meva existència, com un efímer episodi de la natura. I és en aquest precís “És hora ja de tornar a casa” que el miracle de Joan Ferrer esdevé visible. Perquè el miracle en si està en l’alenar mateix, com els bronquis als pulmons, com les branques dels arbres al bosc. I car pensam ser únics, individus, part separada de la natura, en som part.

I en som part igual, branques, cames, fulles, cor, braços, troncs, ulls, escorça i pell. El vent entre les branques, i l’aire que ens descambuixa. L’aire que ens eixample i la màgica empenta d’un cor que necessita compartir aquesta epifania que és la vida en si mateixa. I és en aquesta llum, a vegades tímida,  vegades desbordant, embolcallant-nos de clars i ombres que es dibuixa la nostra existència.

Som a casa, caminant en silenci al bosc, i en silenci transitant dins el nostre cor. Sempre a la recerca de la llum dins la foscor.

Crèdits

Quartet de corda num. 1 en Fa Major Opus 18, de Ludwig van Beethoven

El vent entre les branques, Joan Ernest Castells

Buleria, Jose Piru i José Llorach

A la casa, estimat, Joan Ernest Castells

Jo no camino, música de Joan Ernest Castells sobre el poema de Laia Noguera / Petit del disc “Llenya Prima” / 2013

Moltes gràcies per la seva col·laboració i ajuda a: Juanjo Tomàs, Gius Cobelli, Jose Piru, José Llorach i Xisco Vich.