«Una experiència aclaparadora»

«Experiència aclaparadora». Àlex Susanna, escriptor i director de la Fundació Vila Casas defineix així la visita a l’antològica Joan Ferrer. El tacte de la llum. Ho va fer en la presentació del llibre del mateix títol editat amb motiu de la mostra, en un acte en què no hi van faltar ni les notes d’erudició –aportades per Susanna mateix, pel comissari de l’exposició, Bernat Puigdollers, i pel catedràtic de la UB i coautor de la publicació, Xavier Franquesa– ni els apunts reivindicatius de l’editor Jaume Huch ni tampoc el colofó emotiu i irònic de les paraules de Joan Ferrer: «estic molt agraït de tot el que diuen, encara que de vegades diuen coses que gairebé ni jo mateix les entenc… però sé que són bones perquè la gent em miren i riuen!».

Àlex Susanna va començar la presentació confessant que, quan li van demanar si s’avenia a presentar el llibre, no coneixia l’artista. Això va fer que «caigués del cavall» en poder veure el conjunt d’una trajectòria com la de Joan Ferrer. «Hi ha poques experiències tan impactants com descobrir trajectòries», va apuntar. I va destacar que el pintor «té una obra intensa, sostinguda en el temps» que marca un perfil d’algú que «no ha deixat de créixer mai». «Això és una de les coses més difícils per a un creador: la majoria concentren el creixement en uns anys, i després s’engreixen».

Els referents de Joan Ferrer

El descobriment tardà de Joan Ferrer ha permès Susanna obtenir la visió panoràmica «en un primer cop d’ull». L’exposició mostra «una trajectòria que des del principi té una veu pròpia i un món propi, i el més interessant, atípic i extraordinari és assistir al creixement d’aquesta veu». Per aquest discurs d’Àlex Susanna hi van passar les figures que tenen ascendent sobre Ferrer, que «al començament té referents inequívocs, com tots els artistes, i sense els quals no s’explica el propi to». Així va esmentar l’inevitable Josep Maria de Martín, Jaume Mercadé —«el tractament de la natura per part de Ferrer el recorda»-, Miquel Villà —«admirat per Gabriel Ferrater», Pere Daura i referents universals, com el mateix Picasso i «diàlegs conscients o inconscients amb l’expressionisme abstracte de la segona meitat del segle XX».

Àlex Susanna va qualificar Joan Ferrer d’«artista summament ambiciós, però amb una ambició molt ben canalitzada», d’una «altura de mires amb arrels fondes».

Diàleg incessant amb la natura

L’actual director de la Fundació Vila Casas —que anteriorment ha estat al capdavant d’altres institucions catalanes de referència, com la Fundació La Pedrera o l’Institut Ramon Llull- va expressar el seu punt de vista sobre la relació de la pintura de Joan Ferrer amb la natura. Un «diàleg molt visceral» amb el fet natural «que no cessa» en tota la trajectòria. «No estem en el paisatgisme empàtic característic, sinó en el cas d’una obra que té un grau de visceralitat que va més enllà. No hi ha complaença estètica; hi ha una necessitat d’origen diferent, que és la d’entaular un diàleg visceral i cerebral alhora». Joan Ferrer, manté Susanna, «és un artista que intenta conciliar els contraris».

«Joan Ferrer es deleix per ser sobrepassat pels motius que pinta, i aleshores entra en acció l’intel·lecte, per ordenar aquestes sensacions». La interpretació de Susanna és que «la relació que entaula amb la realitat de l’entorn no és jeràrquica: per a ell, tot és igualment important: el cos d’una dona, la soca d’un arbre, aquell objecte petit  que col·loca damunt la taula… són pretextos, punts de partida. La pintura de Joan Ferrer transcendeix aquests pretextos i els dota d’autonomia».

Àlex Susanna va acabar admetent que «d’exposicions com aquesta se’n veuen poques, fins i tot en ciutats com Barcelona. És molt remarcable i molt potent, per a algú que fa poc que ha descobert aquesta obra, la sorpresa, comprensible, de descobrir-ne el conjunt de la trajectòria com un tot orgànic, de manera sincrònica».

«El més normal –continua Susanna- en un artista viu és assistir al desenvolupament del seu art en totes les facetes. El que més valoro és el desenvolupament de l’artista que, un cop s’ha deslliurat de la relació amb la natura, amb els objectes i el relat, hi torna». I reflexiona: «l’abstracció, quan només es presenta com un fet estètic, pura i dura, té unes limitacions, perquè s’acaba repetint, de bona o mala manera. Això passa quan no hi ha un vincle amb la realitat, tangible. En el cas de Ferrer hi percebem sempre la realitat sensible, fins i tot en l’última època del pintor».

Bernat Puigdollers: «Joan Ferrer defuig les modes fàcil per fer una pintura més sincera»

El comissari de la mostra, Bernat Puigdollers, coincideix amb Àlex Susanna que va descobrir Joan Ferrer quan li van demanar de tenir cura de l’exposició. «En descobrir-ho —diu Puigdollers- mires de situar-lo, i no és fàcil». Puigdollers remarca que Ferrer «no ha anat seguint les modes de cada època, i s’ha concentrat a crear un llenguatge propi que ha anat fent evolucionar. Joan Ferrer defuig les modes fàcils per fer una pintura més sincera».

Puigdollers també es va referir al «mestratge de Josep Maria de Martín» i a l’ús, en la primera etapa del desenvolupament del pintor, del «cromatisme de l’escola de Ramon Rogent, que abandona cap a un espectre més terrós». El comissari d’El tacte de la llum atribueix aquesta transició a «l’eclosió del formalisme». Pel que fa a les textures, assenyala els referents de De Martín, però també de Miquel Villar i de Jaume Mercader, qui «treballa el paisatge i la soca, amb serradures i també amb terra». Pel que fa als referents internacionals, Bernat Puigdollers enfoca els primers cubistes i Giorgio Morandi. També, en el tractament dels arbres, «la primera etapa de Piet Mondrian», amb qui Joan Ferrer coincideix a construir amb la seva obra una «reflexió sobre la pintura».

«Més endavant —afirma Puigdollers–, Joan Ferrer crea el seu llenguatge propi, amb el pas a l’abstracció».

Xavier Franquesa: «què vindrà, després d’això?»

De la seva banda, Xavier Franquesa va fer una consideració en relació a un «aspecte fonamental» tot interrogant-se sobre «com una persona que venia d’una pintura molt continguda pot acabar fent la pintura que fa ara». «Com es possible —va preguntar- que tot allò acabi en això?»

Franquesa va definir Ferrer en relació a la modernitat, destacant, de la pràctica de l’artista, «el tall continu de la narració i la fragmentació» i l’«èmfasi en la materialitat en què es fonamenta l’expressió». El pintor, va dir Franquesa, «és una persona que s’expressa i que té èxit només si aconsegueix una formalització reeixida». Així va coincidir amb Susanna que en la pintura de Ferrer sempre hi ha «una referència sobre la qual es munta, perquè si no hi ha un referent potent, acaba repetint sempre la mateixa obra».

El catedràtic de la UB va esgrimir que la dicotomia entre la pintura figurativa i la pintura abstracta no té sentit, pel que el que hi ha és «pintura». I en aquest sentit, el pintor es fixa en el material que donarà suport als elements «espirituals» que vol expressar. En el cas de Joan Ferrer, és «l’espiritualitat d’una tasca artística que desenvolupa i sobre la qual va dient coses en 50 anys de pintura».

El gran interrogant que llença Xavier Franquesa és per què arriba Joan Ferrer a l’abstracció. I, més enllà, «¿com és que això [el desenvolupament de l’abstracció que Joan Ferrer mostra en les darreres obres] no va passar fa 30 anys?»

«M’agradaria —reblà Franquesa- saber què vindrà després d’això».

Dolors Ferrer: «La pintura de Joan Ferrer necessita una lectura reflexiva»

També va intervenir la impulsora de l’antològica El tacte de la llum, Dolors Ferrer, va introduir la visió de Jèssica Jaques, coautora del llibre, posant èmfasi en «les relacions matemàtiques de les composicions i en la disposició de la pintura fins aconseguir l’harmonia i l’equilibri que li convenen a l’obra». La també coordinadora de la publicació va reivindicar el caràcter poètic pintura de Joan Ferrer: «no és narrativa ni tampoc simbòlica, a excepció de la soca que com diu Bernat Puigdollers, la sublima per expressar tot el seu món. «Com la poesia —diu Dolors Ferrer-, la pintura de Joan Ferrer necessita ser compresa a partir d’una lectura reflexiva, pausada i atenta, deixant que l’emoció ens connecti amb les formes, el color i la llum. Des del silenci».

Jaume Huch: «Un cop a la panxa dels berguedans»

Va acabar l’acte Jaume Huch, editor de Joan Ferrer. El tacte de la llum. Huch defineix l’exposició que dona nom al llibre com «un cop a la panxa del cofoisme, el panxacontentisme, l’embadaliment i tot allò que ha caracteritzat la societat berguedana d’aquestes últimes dècades».

«Fa una estona Àlex Susanna em preguntava quin era el motor del Berguedà —apunta Huch-, i sempre acabem dient el mateix: després de la fallida del tèxtil i de la mineria, Berga i comarca s’ha convertit en una mena de territori que costa de definir. És una ciutat de serveis, una comarca que aposta a vegades pel turisme, però ens hem trobat ara davant d’un fet cultural i artístic d’una força, d’un cop de puny, una energia que en Joan ens ha fet adonar que tenim i no sé si en som prou dignes».

Huch diu que «hem d’estar molt contents i satisfets de tenir el miracle de ser avui aquí: que un antic convent de Sant Francesc s’hagi convertit en un espai expositiu, i que s’ha hagi fet inaugurant una obra d’una potència tan extraordinària com la que tenim al davant».

«En la mesura que tots puguem —afirma Huch-, hem de fer un esforç per contribuir que això no quedi aquí. Que el convent de Sant Francesc sigui una realitat a partir del 28 de desembre, quan es clogui aquesta exposició. I, pel que fa a l’obra del Joan, tots hem de contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, que això sigui l’inici de moltes més coses».

Jaume Huch va destacar que el llibre presentat «podria ser el catàleg de l’exposició, però va molt més enllà, i això ha estat un encert extraordinari».