Els bodegons de Joan Ferrer, d’aparença rotunda però de fons delicat, centren la mirada en les petites coses d’un món petit i fràgil, —que no us enganyi la rudesa de la seva pintura: el món dels objectes és sempre un món fràgil— un món governat per un temps que no és el nostre.
Joan Ferrer se serveix dels objectes per reflexionar entorn el concepte d'espai. La seva pintura dialoga amb el límit, amb la perspectiva -sempre plana, gairebé inexistent- per conformar damunt la tela una concepció personalíssima del temps i de l’espai. Els objectes, perfectament disposats, perfectament harmònics, dialoguen entre ells, com si establissin una conversa que els manté en tensió. Són objectes inerts, sense cap mena de pretensió, que adquireixen, per la seva rotunditat, una certa monumentalitat, un caràcter perdurable. Però en ocasions, els contorns es desdibuixen. Ens parlen d’un país que ja no hi és, que es perd, un país gris però estimat, del ritme lent de les coses i els dies.
