Trilogia del paisatge.

Joan Ferrer es deixa amarar del paisatge però no el copia. No el veureu mai plantant el cavallet enmig d’un prat o dalt d’una muntanya. La pintura a plain air no li interessa. Com a molt —en comptades ocasions— pot prendre algun apunt a llapis per recordar amb fidelitat les estructures d’una soca vella o l’esquelet d’un paisatge trobat. El seu paisatge predilecte Ć©s sempre el paisatge de Berga però, realment, el paisatge dels seus quadres Ć©s el paisatge interior de Joan Ferrer. La seva pintura Ć©s la prova clara que confirma que les coses mĆ©s personals, mĆ©s Ć­ntimes, mĆ©s locals, són alhora les mĆ©s universals. Dit d’una altra manera, els paisatges de Joan Ferrer (personals, sense rĆØplica en el món real), són alhora els paisatges de Berga i tots els paisatges. VĆ­ctor Hugo ho va dir bĆ©: Quand le poĆØte parle de lui, il parle aussi de tous les hommes.

El paisatge sublimat.

El paisatge assimilat.

El paisatge transgredit.

El paisatge sublimat.

L’escorƧa d’un arbre Ć©s aspra i dura com la terra del berguedĆ , com la superfĆ­cie dels quadres de Joan Ferrer. Sensible a tota expressió de bellesa, el pintor va trobar en aquestes textures i en els ritmes de les branques dels arbres, una expressió mĆ©s de la seva terra i del seu carĆ cter. Un cop mĆ©s, defuig de tot virtuosisme fĆ cil, de qualsevol lluĆÆment innecessari, del barroquisme del principiant. Els arbres de Joan Ferrer els entenem com un camĆ­ cap al paisatge, una aproximació a la unitat que conforma un territori. MĆ©s que un arbre terrenal semblen l’esquema primigeni de l’arbre, la seva remota formulació en la Ment creadora. Ferrer s’endinsa en les rugositats, en el paisatge de l’escorƧa, a l’idea primigĆØnia de l’arbre. L’arbre, un dels elements creadors del paisatge, es converteix, en sĆ­ mateix, en un autĆØntic paisatge.

El paisatge assimilat.

Qualsevol acció és projecció. Per descomptat, ens projectem en tot acte de creació. Però també en observar un paisatge ens hi projectem i no cal dir que en pintar un paisatge ens hi projectem doblement. Joan Ferrer té una veu greu, rotunda, exacta. En parlar, tot pren caires de certesa, de veracitat, de concreció. Utilitza un llenguatge clar, fàcil, proper, però precís. Té la precisió del pagès que coneix el nom de cada arbre, que reconeix les pedres del seu camp. Joan Ferrer estima el seu món pictòric perquè és expressió del seu propi paisatge. El seu paisatge és dins i fora del seu jo. També la seva pintura és precisa, exacta, dóna el nom de cada cosa. Joan Ferrer ha assimilat el paisatge. No hi ha fronteres entre el territori i el jo.

El paisatge transgredit.

L’any 1994 un incendi afecta greument el berguedĆ . Ferit, carregat de rĆ bia, Joan Ferrer dona dona un gir de 180 graus a la seva pintura. Ɖs, en tots els aspectes, un alliberament. La superfĆ­cie dels quadres s’eixampla. Des d’aleshores hi introdueix altres elements: paper, corda...i actua agressivament sobre la tela amb l’espĆ tula, rascant, creant textura. S’aproxima a les idees dels expressionistes americans, les de Pollock i Motherwell, a l’action painting. Passa de l’observació a l’acció. La temĆ tica segueix sent la mateixa però el fons Ć©s un altre. SĆ­, encara s’hi poden identificar interiors i paisatges, però ara ja no Ć©s nomĆ©s una exaltació del paisatge. Les normes establertes ja no són vĆ lides, cal despertar de la letargia dels dies, cal transgredir el món, transgredir el paisatge, per renĆ©ixer amb nova forƧa.

Del paisatge a la taca.

Del paisatge a la taca, de la reflexió a l’acció, de la contenció a l’expressió. PodrĆ­em definir d’aquesta manera l’obra mĆ©s recent de Joan Ferrer. Una obra que no Ć©s nomĆ©s fi sinó que Ć©s procĆ©s. Arribat a la vellesa, Joan Ferrer viu una segona joventut pictòrica. S’ha lliurat a la taca, a la forma, al color i a la lĆ­nia, deslliurant-se del significat i el lĆ­mit. I ho fa d’una manera valenta, gairebĆ© agressiva, amarada d’una passió irrefrenable. La composició, tan important en tota la seva obra primera, segueix sent essencial en aquesta darrera etapa. La seva pintura que durant anys s’ha vist limitada a uns pocs colors i a una paleta mĆ©s aviat fosca, pren ara un caire molt mĆ©s viu i valent. Ara els contrastos prenen el protagonisme: blancs, vermells, negres i grocs, blaus, ocres i sienes... Joan Ferrer experimenta, arrisca, prova, rectifica, rasca, pinta, tapa, enganxa... Sense cotilles, s’ha alliberat d’uns lĆ­mits que semblaven infranquejables.