Joan Ferrer es deixa amarar del paisatge però no el copia. No el veureu mai plantant el cavallet enmig dāun prat o dalt dāuna muntanya. La pintura a plain air no li interessa. Com a molt āen comptades ocasionsā pot prendre algun apunt a llapis per recordar amb fidelitat les estructures dāuna soca vella o lāesquelet dāun paisatge trobat. El seu paisatge predilecte Ć©s sempre el paisatge de Berga però, realment, el paisatge dels seus quadres Ć©s el paisatge interior de Joan Ferrer. La seva pintura Ć©s la prova clara que confirma que les coses mĆ©s personals, mĆ©s Ćntimes, mĆ©s locals, són alhora les mĆ©s universals. Dit dāuna altra manera, els paisatges de Joan Ferrer (personals, sense rĆØplica en el món real), són alhora els paisatges de Berga i tots els paisatges. VĆctor Hugo ho va dir bĆ©: Quand le poĆØte parle de lui, il parle aussi de tous les hommes.
LāescorƧa dāun arbre Ć©s aspra i dura com la terra del berguedĆ , com la superfĆcie dels quadres de Joan Ferrer. Sensible a tota expressió de bellesa, el pintor va trobar en aquestes textures i en els ritmes de les branques dels arbres, una expressió mĆ©s de la seva terra i del seu carĆ cter. Un cop mĆ©s, defuig de tot virtuosisme fĆ cil, de qualsevol lluĆÆment innecessari, del barroquisme del principiant. Els arbres de Joan Ferrer els entenem com un camĆ cap al paisatge, una aproximació a la unitat que conforma un territori. MĆ©s que un arbre terrenal semblen lāesquema primigeni de lāarbre, la seva remota formulació en la Ment creadora. Ferrer sāendinsa en les rugositats, en el paisatge de lāescorƧa, a lāidea primigĆØnia de lāarbre. Lāarbre, un dels elements creadors del paisatge, es converteix, en sĆ mateix, en un autĆØntic paisatge.











Qualsevol acció Ć©s projecció. Per descomptat, ens projectem en tot acte de creació. Però tambĆ© en observar un paisatge ens hi projectem i no cal dir que en pintar un paisatge ens hi projectem doblement. Joan Ferrer tĆ© una veu greu, rotunda, exacta. En parlar, tot pren caires de certesa, de veracitat, de concreció. Utilitza un llenguatge clar, fĆ cil, proper, però precĆs. TĆ© la precisió del pagĆØs que coneix el nom de cada arbre, que reconeix les pedres del seu camp. Joan Ferrer estima el seu món pictòric perquĆØ Ć©s expressió del seu propi paisatge. El seu paisatge Ć©s dins i fora del seu jo. TambĆ© la seva pintura Ć©s precisa, exacta, dóna el nom de cada cosa. Joan Ferrer ha assimilat el paisatge. No hi ha fronteres entre el territori i el jo.











Lāany 1994 un incendi afecta greument el berguedĆ . Ferit, carregat de rĆ bia, Joan Ferrer dona dona un gir de 180 graus a la seva pintura. Ćs, en tots els aspectes, un alliberament. La superfĆcie dels quadres sāeixampla. Des dāaleshores hi introdueix altres elements: paper, corda...i actua agressivament sobre la tela amb lāespĆ tula, rascant, creant textura. Sāaproxima a les idees dels expressionistes americans, les de Pollock i Motherwell, a lāaction painting. Passa de lāobservació a lāacció. La temĆ tica segueix sent la mateixa però el fons Ć©s un altre. SĆ, encara sāhi poden identificar interiors i paisatges, però ara ja no Ć©s nomĆ©s una exaltació del paisatge. Les normes establertes ja no són vĆ lides, cal despertar de la letargia dels dies, cal transgredir el món, transgredir el paisatge, per renĆ©ixer amb nova forƧa.





















Del paisatge a la taca, de la reflexió a lāacció, de la contenció a lāexpressió. PodrĆem definir dāaquesta manera lāobra mĆ©s recent de Joan Ferrer. Una obra que no Ć©s nomĆ©s fi sinó que Ć©s procĆ©s. Arribat a la vellesa, Joan Ferrer viu una segona joventut pictòrica. Sāha lliurat a la taca, a la forma, al color i a la lĆnia, deslliurant-se del significat i el lĆmit. I ho fa dāuna manera valenta, gairebĆ© agressiva, amarada dāuna passió irrefrenable. La composició, tan important en tota la seva obra primera, segueix sent essencial en aquesta darrera etapa. La seva pintura que durant anys sāha vist limitada a uns pocs colors i a una paleta mĆ©s aviat fosca, pren ara un caire molt mĆ©s viu i valent. Ara els contrastos prenen el protagonisme: blancs, vermells, negres i grocs, blaus, ocres i sienes... Joan Ferrer experimenta, arrisca, prova, rectifica, rasca, pinta, tapa, enganxa... Sense cotilles, sāha alliberat dāuns lĆmits que semblaven infranquejables.